Sobre mi



Com molt bé diu la meva pàgina, em dic Iolanda Domènech i, des de ben petita, la fotografia m’inquieta. Us explicaré perquè. A casa de les meves padrines (anomeno padrines a les que la majoria dieu àvies) sempre hi havia unes caixes plenes de fotos. A mi em cridaven molt l’atenció, pel seu format, per l’evolució que veia en les actuals… N’hi havia que havien estat tractades directament sobre el paper fotogràfic, posant-hi color, com un photoshop manual de l’època. Ens passàvem moltes i moltes estones a la vora del foc, a la galeria, i les padrines em relataven el que havien viscut, i jo podia deixar anar la meva imaginació a través d’aquelles imatges.

Si n’és de gran la fotografia que immortalitza moments que pots tornar a reviure…

Un bon dia, una de les meves padrines, d’entre els seus petits records em va treure una autèntica relíquia: una càmera Brownie número 2 fabricada per la Eastman Kodak Company l’any 1907! Jo me la vaig mirar sorpresa, pel seu aspecte. Era una càmera rectangular en forma de caixa, una caixa que feia fotos!

En els propers anys, ho entendria per mi mateixa.

La següent càmera que va passar per les meves mans va ser una Olympus, la dels meus pares, dels anys 70 i per l’edat que jo tenia era del tot intocable. Solament la podia mirar, i encara de lluny…

Sóc d’un poblet petit, Ulldemolins (al Priorat), on viuen poc més de 500 habitants. Per a realitzar els meus estudis no tenia més remei que desplaçar-me. L’única oportunitat era estar interna en un centre de Tarragona i estudiar Arts Gràfiques. Tenia clar que volia ser artista i allò era el més assequible per a mi i les meves possibilitats…

Després d’aquells cinc anys, començo un Grau Superior de Gràfica Publicitària a l’Escola d’Art de Tarragona. Els meus estudis en el Cicle es van centrar en el disseny, on una de les assignatures era la fotografia, i allí és on construeixo amb les meves pròpies mans una càmera estenopeica… Molt semblant a la de la meva padrina!

Finalitzats els estudis em van donar una oportunitat en una empresa de disseny de Tarragona i hi treballo com a dissenyadora gràfica en pràctiques. Els agrado i em fitxen!

D’allí, qui era la meva cap, em proposa treballar per al Club Gimnàstic, l’equip de futbol de la ciutat, més conegut com el Nàstic. És una gran oportunitat, i un any després d’entrar-hi, el Club ascendeix a Primera Divisió! M’hi encarrego de la imatge corporativa, del disseny en general i, en moments puntuals, de la fotografia.

Durant un any compagino aquesta feina amb un Post Grau en Disseny Publicitari i Creativitat a Barcelona, tres dies per setmana. Sis anys després el Club baixa a 2a B i a molts ens conviden a marxar. Tot un daltabaix, per a mi… Però qui m’havia de dir que aquella era la meva gran oportunitat: m’empenyia a assolir el que havia estat el meu somni, tenir el meu propi estudi.

Poso fil a l’agulla, tot i que estem en plena crisi econòmica, una època gens fàcil. Però jo crec en el meu projecte, treballo incansablement cada dia per construir el que sempre havia imaginat i desitjat.

Començo com a autodidacta en la fotografia familiar i newborn, en un petit estudi de lloguer al centre de Tarragona. En els propers anys em segueixo formant amb professionals especialitzats en el sector newborn, nacionals i internacionals, en cursos one to one, en tallers i congressos…  Fins al punt que aquesta feina m’omple i m’agrada tant que m’apassiona el que faig. Treballo amb el cor, amb sentiment, sempre dic que no la considero una feina, és la meva manera de veure la vida…

Quatre mesos abans de donar a llum el meu primer fill em trasllado a un nou espai, un estudi molt més ampli, amb moltes més possibilitats i que em permet treballar amb llum natural i fet a la meva mida.

I per què creieu que considero aquesta fotografia tan important? Doncs us diré el perquè. Creieu que recordem les coses més importants de la nostra vida? Recordeu la carona del vostre fill al néixer? La forma en la que us mirava, aquella mirada pura, plena d’amor, el seu somriure, la seva innocència? El seu primer aniversari? Ho teniu a la retina?

Segur que creieu que si, però sovint se’ns oblida. Fa cinc mesos que he estat mare i us puc ben assegurar que si ara no tingués aquelles primeres imatges en les que el meu fill tenia 10 dies, o les que li he anat fent al llarg d’aquests mesos, la seva cara no la recordaria igual. Em sento una privilegiada perquè puc congelar moments i fer-los inoblidables. Puc parlar sense paraules, puc pintar sense pinzells, puc capturar moments i fer-los eterns. Qui em coneix sap que el meu treball no és treball, és la meva passió.

Gràcies a tots els que m’heu escollit en aquest camí per deixar que us regali moments eterns. A la meva família tant de sang com política, a la meva parella, als meus amics per creure-hi, empènyer-me quan ho he necessitat i confiar en mi. Sense ells res d’això no hauria estat possible.

I per acabar aquest “sobre mi”, us vull convidar a tots els que vulgueu visitar-me en un futur. Estaré encantada d’obrir-vos la porta del meu estudi i d’explicar la vostra història a través de la meva càmera. Però, sobretot, intentaré explicar-ho amb el cor.